Aquesta novel·la és també una mena de confessió autobiogràfica, ja que la situació que s’hi descriu —el naufragi d’un matrimoni entre dues persones que han deixat d’in­teressar-se físicament, però que es respecten i s’estimen massa per decidir-se a trencar i que miren d’ajornar tant com poden el divorci— sembla una recreació de la vida de l’autor, que el 1930, poc després de la publicació d’aquest relat, es va separar amistosament de la seva primera esposa.

De tota manera, el distanciament entre en Kaname i la Misako, el matrimoni que protagonitza la novel·la, no és sinó un dels pols de la història; l’altre és el contrast entre la mentalitat de la jove generació, fortament occidentalit­zada, i la que s’encarna en el pare de la Misako, aferrat als costums tradicionals, com el teatre de titelles i les peregri­nacions als temples, i també a l’antiga manera de satisfer el seu desig, amb una concubina jove i submisa que busca complaure’l, però també aprofundir en el coneixement de pràctiques ancestrals.