"Emília Rovira ha escrit un llibre breu però ja amb la força que
li dóna el fet d’haver manejat amb mà segura, d’una banda, el rigor
i la llibertat alhora —un veïnatge implacable però necessari— i, de
l’altra, el respecte per una tradició llunyana i l’entusiasme personal
per les tradicions més naturals per més properes: una delicada sensualitat
rilkeana («Neu als cabells: / no vols que sigui mai / una
metàfora»), un realisme digne d’un Gottfried Benn («Rossinyol
mort: / de l’asfalt rogallós / brota el teu cant.»), o fins i tot la nòrdica
sensualitat bergmanniana («Saps fer miracles: / amb una ullada
freda / tota m’encens»; o bé, «Fa olor de tu / el coixí on s’adorm
/ la meva por»)."

Del pròleg de Joan Margarit