Mendelssohn és a la teulada
Amb una anècdota que, inevitablement, fa somriure, arrenca una novel·la que retrata la transformació de la vida quotidiana dels txecs durant l’ocupació nazi. Weil, que la va patir molt directament, hi descriu la lluita de la població civil per sobreviure en un règim en què el coratge, com l’humor, eren condicions necessàries per mantenir l’esperança i la humanitat.
Jiří Weil (Praskolesy, 1900 – Praga, 1956) va néixer en el si d’una família jueva benestant i va estudiar filosofía i literatura a la universitat de Praga. Militant comunista en la seva joventut, va treballar com a periodista i traductor de textos marxistes al departament de publicacions del Komintern, fins que van començar les purgues estalinistes, com a conseqüència de les quals va ser expulsat del partit i exiliat a l’Àsia Central. El 1935 va tornar a Praga amb la intenció de marxar a Londres, però no se’n va sortir. Durant l’ocupació va entrar a treballar al Museu Jueu de Praga, fins que, el novembre del 1942, va arribarli l’ordre d’internament al gueto de Terezín (Theresienstadt). Convençut que les seves possibilitats de supervivència serien insignificants un cop allà, va decidir no presentar-s’hi fingint la seva pròpia mort. Durant més de tres anys va viure amagat en pisos il·legals. Quan va poder «ressuscitar», el món havia canviat radicalment. El 1949 va publicar Viure amb una estrella i onze anys després va aparèixer, ja pòstumament, Mendelssohn és a la teulada; totes dues, basades en les seves pròpies experiències a la Praga ocupada, van passar pràcticament desapercebudes. Va ser Philip Roth qui va rescatar el seu nom i les seves novel·les, sorprès que ningú no sabés res d’aquest autor, sense comparació en la literatura sobre l’extermini jueu.
