Hi ha preguntes que els poetes no ens hem fet mai —quants
músculs tenim al cos humà?— i paraules que difícilment
escriurem en un poema: sartori, romboides, deltoides, psoas.
Sent dona com sóc, hi ha músculs que, personalment,
m’han servit molt més que d’altres. De poc m’ha servit, per
exemple, ensenyar bíceps a la platja. Jo diria que, de tots els
òrgans contràctils, els que més han vetllat per mi han estat
dos petits i desconeguts músculs que tenim a cadascun dels
costats de la comissura de la boca, tècnicament coneguts com
a Risorio de Santorini (un parèntesi a banda i banda dels llavis
on poder acudir quan vulguem descansar l’ànima).
Si la vida es riu de tu, somriu. N’hi haurà prou amb enviar
un petit impuls elèctric al cervell i apareixerà el senyal a l’horitzó
del rostre.
Lluíííís!
De l’epíleg de l’autora