Aquest poemari pretén reivindicar el dret a l’espiritualitat de la confusió: la Santíssima Trinitat es tradueix en la figura de la divinitat, de la mare i del jo poètic. La primera, la divinitat, no apareix com una guia ni una salvadora, sinó com la mare del pecat i, per tant, de la culpa. La segona, la mare, és l’encarregada de dotar el jo poètic de l’herència de la intimitat. És així com, seguint els desitjos més innocents de l’autora, La mamella de Déu es manifesta com el diàleg d’una nina petita que xerra amb una veu interior i vol creure que és Déu.